L’acord, prèviament ratificat per les assambles de les dues entitats, es va fer públic aquesta setmana i permetrà agrupar en una sola patronal “el 90% del sector” amb un total de 161 associats, gairebé un centenar del Penedès i 67 de la resta de Catalunya i amb la finalitat de tenir "una veu unànime davant l’administració i altres interlocutors”, segons publica Vadevi.cat. El primer president de l’entitat resultant serà Ramon Roqueta, dels cellers Roqueta, que fins ara ja ho era de l’AVC, i el vicepresident primer Miquel Agustí Torres, de Bodegas Torres, que fins ara presidia UVIPE.

La nova Associació Vinícola Catalana comptarà amb tres grups de treball: el d’UVIPE que, amb el mateix nom que fins ara, aglutinarà a les empreses del Penedès i estarà presidit per Joan Huguet, de Can Feixes; el de vins ecològics, amb Josep Maria Albet, d’Albet i Noya, com a president, i el dels elaboradors de vi base no embotellador. Les cinc vicepresidències de la nova estructura estaran ocupades per un representant dels cellers Castell de Peralada, el president del grup de treball d’UVIPE, un representant del celler Joan Sardà, un de Freixenet i un de Codorníu. L’actual director d’UVIPE s’incorpora en aquest mateix càrrec a la nova ACV i treballarà conjuntament amb Enric Porta, que fins ara n'era el seu secretari general, informa Vadevi.cat.

Carme Ruscalleda dóna enguany el tret de sortida de la Pesolada de Caldes d’Estrac. Hores abans de la data, ens ha confiat una frase que té previst de pronunciar-hi: “Diré que, si la comarca del Maresme tingués bandera pròpia, hauria de ser per força de color verd. Verd pèsol, evidentment. El pèsol és un producte de primavera, però en realitat comences a tenir-ne a l’hivern. Al Sant Pau ja fa algun temps que mantinc per costum posar-ne per festes de final d’any, poquíssim, només per anunciar que el primer pèsol ja és aquí. En temporada sempre en tinc a la carta. Ara mateix, en faig un plat que duu el nom de Primavera d’Hivern i que subratlla la doble estacionalitat que deia. És un guisadet per menjar amb cullera, que es fa en sis minuts, senzill al màxim, només pèsol amb una mica d’all tendre muscat i prou, coronat amb una flor blanca de pesolera. El restaurant Hispània va convertir el pèsol del Maresme en ensenya. I el poble de Sant Andreu de Llavaneres li ha donat el cognom, encara que el pèsol de floreta en concret que jo faig servir és d’un pagès de Pineda; per què no el truqueu? Es diu Josep Martorell, ara us busco el telèfon”.

més info

Festast, que aplega una seixantena d’expositors en 3.000 m2 de superfície, exhibirá fins el diumenge 14 una gran diversitat de productes i serveis del sector agroalimentari que farà arribar al visitant a través de la venda directa i de la degustació. Òbviament, hi tindran una presència important els productes de proximitat de la zona, com l’oli, el vi, l’arròs i els cítrics, i les seves diferents denominacions de qualitat. L’objectiu de Festast, que ahir va oferir una jornada només per a professionals, és convertir-se en una de les celebracions més importants de la ciutat ja que es tracta d’una fira “que pot atreure un visitant molt divers, des de les famílies fins a les colles d’amics. Hem fet un esforç important de difusió perquè considerem que pot portar gent de les nostres comarques i també de fora”, assenyala el regidor de Promoció Econòmica i Turisme de l'Ajuntament de Tortosa, Ricard Forés.

Un dels grans alicients de Festast són les nombroses activitats programades, com per exemple les prop de 40 demostracions gastronòmiques i degustacions que queden emmarcades en l’espai Cuina, a càrrec de les escoles d’hostaleria Via Magna i IES Joaquín Bau i de diferents restaurants, alguns dels quals pertanyents al Col·lectiu de Cuina la Ràpita; i a l’espai Celler, a càrrec del Gremi d’Hostaleria de Tortosa Platigot i de diferents enòlegs. El programa també inclou cursos, tallers de tast i de cuina, enfocats sobretot a les tradicions gastronòmiques de la zona, i un espai infantil per introduir els menuts al món de la cuina. Un Mercat Festast, destinat a la venda directa de productes, i les exposicions ‘Cent anys fent cafè’ i ‘Més d’un segle destil·lant’ completen l’oferta.

Per accedir a la fira, que impulsa l’Ajuntament de Tortosa amb el suport de la Direcció General de Comerç, Prodeca, la Diputació de Tarragona, la Denominació d’Origen Terra Alta, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa i la Confraria dels Tastavins de l’Ebre, entre altres, cal comprar un tiquet de 3 euros, que serà de 5 euros incloent copa i tres tastos; un cop a dins es pot adquirir un tiquet suplementari per 5 euros i que dóna dret a 6 degustacions. El recinte firal està obert de 11.30 a 22.30 hores.

més info

Col·lectius de Cuina, formalment constituïts i reconeguts com a tal per la Generalitat, n’hi ha en aquests moments prop de la vintena. En trobareu la relació aquí a la Gastroteca mateix. Fer-ne una ressenya global resulta complicat perquè el tret conjunt d’aquestes associacions és la seva gran diversitat. L’àmbit de referència sol ser comarcal o subcomarcal -com els Fogons de la Vall de Ribes o Cuines de la Vall de Camprodon- però també existeix el grup de restaurants local, cas del Club de Tast Sitges, cronològicament el primer a constituir-se i també el pioner a fixar com a fites la categoria i la proximitat presents, per exemple, en un bon arròs caldós sitgetà i la malvasia. El tret territorial, definitori en origen, s’aplica de forma laxa: el restaurant Lluçanès no ha deixat de pertànyer a Osona Cuina malgrat haver-se traslladat a Barcelona (“Continua fent la mateixa cuina, considerem que és la nostra ambaixada a la capital”, és l’explicació oficial). I fins i tot existeix un grup de xefs units no geogràficament sinó generacionalment: Joves Cuiners.

Marc Gascons, del restaurant Els Tinars, de Llagostera, aclareix que “joves” n’eren tots ells d’inici i malgrat que els anys van passant no s’han plantejat encara la necessitat de buscar un nou nom: “Ara ja tots tenim fills i anem per la trentena, però continuem sentint-nos joves! I encara que no siguem d’una comarca concreta, tampoc no som gaire llunyans els uns dels altres: un és de Girona, l’altre empordanès, del Pla de l’Estany, la Selva. Som amics, ens encanta menjar, cuinar i parlar de cuina; ens trobem sovint i és per això que tenia sentit fer alguna tasca conjunta, cadascú en la seva línia. Tenim un vincle evident: a tots ens agrada el mar i muntanya”. Joves Cuiners és una de les associacions més actives i han arribat fins i tot a fer demostracions de cuina a la famosa escola Hattori del Japó. Però aquest tampoc no és un tret generalitzable a la resta de grups. N’hi ha que actuen un dia a l’any i prou, per festa major o per alguna data del calendari gastronòmic local.

Després d'un quart de segle de la creació dels primers col·lectius, el fenomen s'ha estès a tot Catalunya, però ja des del principi hi ha hagut cuiners que se n'han volgut mantenir al marge per diferents motius. És el cas del gran cuiner cerdà Josep Maria Boix que no forma part de Cuina Pirinenca de Cerdanya entre d’altres raons “perquè el que havia de fer per promocionar la nostra cuina ja vaig fer-ho durant molts anys, vaig impulsar el Congrés de Cuina Catalana, vaig anar a París, a Bilbao, etc. Ara continuo fent el trinxat i els plats de sempre amb el producte d’aquí que vaig ser el primer a defensar però, la veritat, penso que ja m'ha passat l'època d'anar amunt i avall fent demostracions”. Però ser massa jove també pot ser un problema. Fina Puigdevall, titular del biestrellat Les Cols, d’Olot, explica que no pertany a Cuina Volcànica “perquè tenia la canalla petita, acabava de fer-me càrrec del restaurant, anava molt atrafegada i no tenia temps per reunions. Em va agafar en mal moment, això és tot. Al meu parer, de totes maneres, els col·lectius de cuina funcionen quan tenen al capdavant una persona amb suficient carisma per aglutinar els diferents membres i donar-hi les pautes de concepte i filosofia on es sustenta el projecte”. Un raonament que casa amb l’evidència que Osona Cuina és un dels grups que millor “funcionen” perquè compta amb una d’aquestes personalitats carismàtiques en la figura de Pep Palau, creador del Fòrum Gastronòmic. Palau ha resumit a la Gastroteca que aquests col·lectius “responen a un model associatiu genuïnament català i, ara per ara, únic al món”.

Ignasi Camps, titular de Ca l’Ignasi, de Cantonigròs, explica que “un dels secrets d’Osona Cuina és el repartiment de papers. El Pep va ser el nostre ideòleg; el Nandu Jubany, que encara no era mediàtic, el pencaire, tant com el Toni Sala, d'Olost, l'Àngel i el Joan; el Joan de Ca l’U, el maître; i jo, el relacions públiques. I sempre hi ha hagut molt bona sintonia i una gran solidaritat entre nosaltres. És potser per això que hem fet tantes coses, banquets fantàstics, accions aquí i allà, televisió, hem viatjat i ara organitzem la Festa del Dijous Gras. El treball conjunt ens ha permès aprendre, madurar, intel·lectualitzar la nostra feina”. Osona Cuina ha estat determinant per posar la comarca en l’imaginari català de la bona taula. I aquest és un altre tema delicat perquè no tots els col·lectius tenen voluntat ni possibilitats de fixar un llistó tan alt. Hi ha de tot. Trobem situacions que la pretensió de l’associació és senzillament fer una festa ben grossa per festa major i que tothom s’hi sumi, des del bon restaurant fins a l’humil bar del polígon industrial o la pizzeria de la cantonada. Però, paral·lelament, tenim tot un Celler de Can Roca que és membre de Girona Bons Fogons o el Bulli que s'ha sumat a una de les moltes campanyes que de la Cuina de l’Empordanet, en concret la motivada per l’any Dalí, que, per raó de la condició empordanesa en sentit ampli de l’artista de Port Lligat, exigia ampliar el radi d’acció a l’Alt Empordà i comptar amb l’actual gran geni del Cap de Creus, Ferran Adrià.

Cuina de l’Empordanet és una altra mostra de la raó que té Fina Puigdevall en la seva opinió: el factor humà aquí -i arreu- és determinant. Al Baix Empordà també hi va haver un factòtum, Martí Sabrià, una persona emprenedora que amb fe en la cuina de la comarca va ser el responsable d’iniciatives que han fet molt de bo per la justa fama del que mengem en aquest petit país. El col·lectiu va servir de model i referència per la fundació d’Osona Cuina, i així com per exemple Cuina Vallès fa leit motiv sobretot d’un producte com la mongeta del ganxet, Cuina de l’Empordanet en fa d’una pila però vinculant-los cadascun amb una localitat concreta que en fa bandera en campanyes estacionals que se succeeixen. Es creen així sinèrgies conjuntes de promoció turística que encabat es concreten a detallar que Palafrugell fa la garoinada, l’arròs correspon a Pals, el pèsol a la Vall d’Aro, i la gamba naturalment a Palamós.

L’economia també ha estat decisiva en l’evolució dels col·lectius. I és lògic. Palamós, ja que hi érem, va fer obsequi durant uns anys de paperines de les seves fantàstiques gambes fresques per donar el tret de sortida a la temporada d’aquest producte dins els restaurants associats. Però, clar, una cosa és fer sardinades o xocolatades populars i una altra, de pressupostàriament ben diferent, obsequiar gambes. Allò, com és comprensible, va acabar-se. I també s’han hagut de reconsiderar unes presentacions del grup que, en paraules de Pere Bahí, del restaurant La Xicra, de Palafrugell, “n’hi va haver de formidables, com aquell dinar a Monells per a no sé quants centenars de persones, que va ser apoteòsic, un gran èxit mediàtic, però ens va deixar ben escurats, encara n’estem pagant les derrames!”.

més info

El fenomen és molt recent encara. La primera cerveseria artesanal de Catalunya, Glops, va fundar-se a l’Hospitalet de Llobregat fa només quatre anys. O sigui que tota la resta de marques, i ja en tenim unes quantes, han anat apareixent posteriorment. Tot i ser tan breu, el lapse d’existència, déu n’hi doret el camí que han fet algunes: Austràlia i el Japó són dos dels mercats als quals han arribat els productes de les nostres microcerveseries. Ramon Ollé, de l’empresa que elabora la cervesa Rosita, a Alcover (Alt Camp), ens ha aclarit que això només és l’excepció a la norma i que el principal és el consum de proximitat i, de passada, ens explica la raó del terme ‘microcerveseria’: “És que som empreses de producció molt limitada. Nosaltres no som pas de les més petites de totes i, tot i així, la fàbrica de Damm que hi ha a Barcelona ja fa mil vegades la quantitat de cervesa que fem nosaltres!”.

La comercialització de les cerveses artesanes catalanes està fent camí encara que amb les lògiques dificultats fruit de la falta de cultura en un producte que és nou, diferent... i un pèl més car. Pep Nogué, home de mil projectes -i mil realitzacions- en tota mena de camps gastronòmics, ho resumeix així: “Una sortida lògica d’aquest producte són els bons restaurants. Encara passa que demanes una cervesa a un establiment amb gran prestigi i te’n serveixen una de les que compres al supermercat per 40 cèntims. Això ha d’anar canviant perquè ara, per fi, tenim cerveses artesanals de gran qualitat; no ho dic per les que faig jo, parlo en general, afortunadament ja en som uns quants. Però hi ha el problema del restaurador que no et renova la comanda perquè la cervesa no surt. I la raó és evident: tothom entén que un vi et pot costar tres euros o 400 i que, segons el que estàs disposat a gastar, faràs una cosa o una altra. Amb la cervesa en canvi costa molt de fer entendre una petita diferència de preu. Només falta, doncs, que hi apliquin el mateix ràtio al preu de cost que el que aplica a la cervesa industrial. Corregint simplement aquest petit detall, és a dir, que el marge linial de benefici sigui el mateix, ja ho veurien si la demanarien els clients!”. L’entrada de Nogué en el sector va ser del tot casual: convidat a fer el pregó de la Fira del Fajol, de Batet de la Serra, va voler acompanyar les seves paraules d’una aportació pràctica a la cuina d’aquest pseudocereal i se li va acudir fer una cervesa artesanal amb un 25% de fajol. Posat en contacte amb Josep Borrell, que justament llavors engegava el que avui és una altra de les nostres firmes microcerveseres clau, Birrart, de Sarrià de Ter (Gironès), aquella ocurrència puntual es convertí en marca: havia nascut la cervesa Keks.

Internet és un altre canal de venda interessant per aquestes cerveses així com la botiga de delicatesen i la fira d’artesania. Però ara com ara el petit comerç representa el 90% de la distribució (això també anirà canviant: la cadena Bon Preu ja ha començat a vendre cervesa artesanal catalana). I finalment existeix la venda directa al punt d’elaboració que eventualment i previ avís sol mostrar-se al visitant tal com acostuma a succeir amb tot obrador artesà. Perquè d’això es tracta, parlem d’una feina artesanal, aquesta cervesa, sense pasteuritzar, s’elabora amb ingredients naturals i permet un ventall d’opcions de gustos amplíssims. En el ben entès que, per ser cervesa, una beguda ha de tenir quatre components canònics: malta d’ordi, aigua, llúpols i llevat. A partir d’aquí l’únic límit és el de la imaginació creativa: la mel, la pell de taronja, les espècies, poden acabar de donar-hi un toc... i, en ocasions, segons quin sigui el toc també poden acabar de fer apujar el preu (Pep Nogué ho exemplifica amb un cas pràctic: ell utilitza 36 litres de ratafia, de la millor qualitat, per elaborar 1.200 ampolles d’un cervesa negra d’aquest gust!). La manca d’experiència en el consum de la cervesa artesanal fa sovint que se la decanti per elimar un pòsit que li és característic. Com si es tractés de vi. Doncs mal fet. El pòsit és essencial i el que cal és remenar i dissoldre’l. Ras i curt, que hi ha molt de camí a fer però l’estem fent amb empenta i amb criteri per bé que som lluny encara de països com Itàlia, on la cervesa artesanal té tant de predicament que fins i tot és el tema central d’una importantíssima fira que se celebra a Rimini.

El principal mercat del cava segueix sent l’exterior on es van vendre al 2009 131 milions d’ampolles, un 5,5% menys que l’any anterior; al mercat interior, la xifra va ser de 88 milions d’ampolles, un 0,9% inferior. En total, 219 milions d’ampolles venudes, amb un descens del 3,7%. Gustavo García Guillamet, president de Consell Regulador de la DO Cava, considera respecte les xifres del mercat exterior que, malgrat el retrocés, “si no es té en compte Alemanya, l’increment de vendes a la resta de països suposa un creixement del 10%”. Garcia Guillamet ha ressaltat que el balanç demostra “la consolidació del consum de cava i la seva fortalesa”.

Pel que fa a l'exportació, les destinacions del cava són sobretot països comunitaris que van consumir l’any passat més de 98 milions d’ampolles, un 75% del total del mercat exterior. El descens de la demanda més notable ha estat a Alemanya que, tot i baixar un 32% respecte el 2008, continua sent el principal país importador amb 34 milions d’ampolles venudes. El president ha afegit que “malgrat el descens creiem que el mercat alemany pot ser gran consumidor de vins escumosos de qualitat i recuperarà les xifres aconseguides en anys anteriors”.
 
El Regne Unit se situa en segon lloc amb més de 32 milions d’ampolles i una pujada del 7,79% que en el cas de Bèlgica és del 57,57%, fet que situen aquest país en el tercer lloc del rànquing de països compradors, amb més de 15 milions d’ampolles mentre que els Estats Units passen a la quarta posició amb 14 milions i un creixement del 2,26%. El Japó continua en cinquè lloc amb més de 4 milions d’ampolles i un descens del 23,53%; Suïssa es manté en el sisè lloc amb més de 3 milions d’ampolles i amb un augment del 13,18% i França és setena amb un increment del 40% i més de 3 milions d’ampolles venudes. “Les dades manifesten les possibilitats de penetració que té el mercat internacional del cava”, ha destacat Garcia Guillamet.

més info

Vam observar que, per exemple, teníem ratafies d’una gran qualitat però era impossible poder comprar-les fora de la localitat d’origen. La ratafia d’Olot, a Olot, i la del Pallars, al Pallars. Hem aconseguit vendre’n amb total regularitat a Badalona i Sabadell i entre els joves també, que abans tots bevien patxaran. Saber valorar el que es fa a casa nostra és propi de qualsevol societat normal menys aquí que sembla que per quedar bé s’hagi de preferir el vi de fora.

En aquests anys s’ha fet camí però encara hi ha dificultats. El producte artesanal, en ser natural, caduca abans que l’industrial amb la complicació que comporta al distribuïdor. Nosaltres seleccionem productes elaborats en unitats de producció petites, sovint familiars, i els preus sortints no poden competir amb les grans marques. Però això el nostre client ja ho sap, sigui el bar, el restaurant, l’empresa pels lots de Nadal, o l’Ajuntament que munta una fira per la festa major. El distribuïdor de producte artesanal ha de competir en diferenciació i en qualitat, no en preu. El client particular comença a entrar via internet. T’encarrega una capsa de cerveses artesanals, no vuit o deu com un bar, però segur que aquesta forma de negoci anirà a més.

més info

Al parer del meu marit i meu, els productes artesans s’aprecien cada vegada més: anem a mercats i a fires i això es veu. Ara bé, caldria establir clarament què és artesà i què no perquè hi ha qui queda content i enganyat amb formatges o el que sigui pensant-se que són artesanals i això no és ben bé així. El gust, de totes maneres, es va educant i la gent mica en mica va sabent distingir-ho. Els premis hi ajuden; nosaltres vam guanyar-ne un al concurs de formatges de la Seu d’Urgell i hem notat que és un bon reclam.

Distribuïm a botigues de delicatessen i, tot i que que poc, a mercats ja que costa entrar-hi. Al mercat la gent compra a talls i es mira molt el preu. El nostre principal client és de ciutat però que ve al poble i li agrada tornar a casa firat i llavors el preu del formatge importa menys que en el dia a dia. I et compra peces senceres, potser sis!, perquè en vol una per la germana, una pels cunyats, una per la mare... El client-tipus del producte artesà té diners a la butxaca, però se’ls gasta així, en el context d’una ruta turístico-gastronòmica: aquí a Isona vénen pel museu dels dinosaures i de passada compren formatges artesans.

més info

Odysseus Tinto és un vi procedent de Gratallops (Tarragona), de Viñedos de Ithaca, celler creat per Joseph Puig i l’enòloga Sílvia Puig per elaborar gammes de qualitat i de producció limitada en una zona, amb DOQ Priorat, admirada pels introductors del cultiu de la vinya a la península. Odysseus és un dels pocs vins que ha estat fermentat sense control de temperatura i que ha originat una gran extracció de color per la comoditat i constància de les barriques. Les varietats utilitzades són carinyena, garnatxa, cabernet sauvignon així com petit verdot i touriga nacional.

El Berliner Wein Trophy ha atorgat 1.133 medalles en tres categories: premium Berlín d’or, Berlín d’or i Berlín d’argent. D'aquestes, 17 s’han concedit a vins catalans repartides de la següent manera: Odysseus Tinto ha rebut la Premium Berlín d’Or; Citareus i Gallicant (Los trovadores), Camins del Priorat (Álvaro Palacios), Fra Guerau Crianza Tinto (Viñas del Montsant), Laviña Tinto (Masia Vallformosa), Odysseus “Etiqueta Negra” (Viñedos de Ithaca), Priorat DOQ Ca. Crianza (Buil & Giné), Spanischer Rotwein (Codorníu), Arestel Cava Vintage (Vid Vica), Freixenet Cordin Rosade Brut i Freixenet Elyssia Pinot Noir Brut (Freixenet) han estat distingits amb la Berlín d’Or, i Acústic Negre (Acústic Celler), Geol (Tomàs Cusiné), Jané Ventura Mas Vilella (Jané Ventura), Martinet Bru (Mas Martinet Viticultors) i Mascaró Cava Reserva Brut Nature "Pure" (Mascaró), amb la Berlín d’argent.

més info